Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer

   1. Cerca informació sobre Jacint Verdaguer:

               -Any de naixement i mort.

               - Resum de la seva vida.

               - Obres més importants ( en penges una imatge i un resum de cada una d'elles)


Jacint Verdaguer i Santaló 1 2 (es en català Jacint Verdaguer i Santaló) (Folgarolas, província de Barcelona 17 de maig de 1845 - Vallvidrera, 10 de juny de 1902) va ser un sacerdot i poeta espanyol que va escriure la seva obra en llengua catalana, en la literatura va influir especialment (el bisbe Torras i Bages el va qualificar de «Príncep dels poetes catalans»). També es coneix a Jacint Verdaguer com Mossèn Cinto Verdaguer, per la seva condició de clérigo.3
 Va ser el tercer fill de vuit, dels quals només sobreviure tres. El seu pare era mestre d'obres i la seva mare treballava, a casa, com filadora. La religiositat de la seva mare el va fer ingressar, als deu anys, al Seminari de Vic. Mentre cursava els estudis eclesiàstics, vivia en una casa de camp propera a la ciutat -Can tonals, on donava classes als nens i ajudava en les feines agrícoles. En 1865 va participar en els Jocs Florals de Barcelona i va obtenir dos guardons. A l'any següent va tornar a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals.
El 24 de setembre de 1870 va ser ordenat sacerdot a Vic, ia l'octubre d'aquest mateix any va cantar la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. Als vint anys va entrar com a sacerdot en la Companyia Trasatlántica d'Antonio López i López (futur marquès de Comillas), havent-li recomanat els metges, per millorar la seva salut, els aires del mar. Va passar dos anys creuant l'Atlàntic, d'Espanya a Cuba (i viceversa), i, al maig de 1877, el consistori dels Jocs Florals li va concedir el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema èpic L'Atlàntida, que va representar la seva consagració com a poeta.
En 1880, després d'haver obtingut els tres premis canònics en els Jocs Florals, va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any va publicar dos llibres sobre Montserrat: "Cançons" i "Llegenda". En 1884 va viatjar a París, Suïssa, Alemanya i Rússia, i l'any anterior ho havia fet, acompanyant al segon marquès de Comillas, al nord d'Àfrica (Marroc i Algèria). Durant aquests anys va realitzar també llargues excursions pel Pirineu català, i va ser el primer espanyol a trepitjar el cim de l'Aneto.
El 21 de març de 1886, el bisbe Morgades el va coronar "en nom de Catalunya" al Monestir de Santa Maria de Ripoll, poc després de publicar el poema Canigó. Poc després va realitzar un viatge de peregrinació a Terra Santa, que li va produir una profunda crisi personal. Va dedicar els anys següents a l'oració i, sobretot, a les almoines (era el capellà-almoiner del marquès de Comillas). Va freqüentar a grups de vidents i va assistir a pràctiques exorcísticas. La seva producció literària va passar per una època de sequera, i no va tornar a publicar poesia fins uns anys més tard. Al maig de 1893, es veu forçat a abandonar el seu càrrec de capellà-almoiner al palau dels marquesos de Comillas. S'instal·la al santuari marià de la Gleva, prop de Vic, on residirà dos anys. En 1895 abandona el santuari i s'instal·la a Barcelona, ​​a casa de la família Duran-Martínez, al pare Verdaguer havia assistit al seu llit de mort.
El bisbe de Vic, que l'havia coronat a Ripoll, li va obrir un expedient disciplinari per desobediència, i se li va prohibir exercir el ministeri sacerdotal. El poeta va passar dos anys de solitud i amargor, durant els quals va escriure un altre tipus de poesia, més personal i molt adolorida. En 1895 i 1897 va publicar a la premsa esquerrana de Barcelona uns duríssims articles "en defensa pròpia", que van causar gran estupor en la jerarquia eclesiàstica i en l'opinió pública catalana. La intervenció dels monjos agustins de l'Escorial va ser decisiva perquè el bisbe Morgades li retornés les llicències sacerdotals, després de la retractació del capellà-poeta. A finals de desembre de 1897, Verdaguer va poder celebrar missa, i al febrer de 1898 va ser destinat, pel bisbe de Barcelona, ​​a la parròquia barcelonina de Betlem, on va passar els seus últims anys com a beneficiat.
El 17 de maig de 1902, el mateix dia que complia cinquanta-set anys, es va traslladar des de Barcelona a la finca coneguda com Cinquena Joan (Vil·la Joana, en català), a Vallvidrera, on el seu propietari, exalcalde de la llavors vila de Sarrià, li va oferir passar unes setmanes per restablir-se d'una tisi pertinaç. El 10 de juny, poc abans de les sis de la tarda, el poeta va lliurar la seva ànima a Déu. Tres dies després, el cadàver de Verdaguer, després d'haver estat exposat a l'Ajuntament de Barcelona, ​​va ser enterrat a la muntanya de Montjuïc, en una roca davant del mar, després d'un llarg trajecte pels carrers de la ciutat, en una de les manifestacions de dol més multitudinàries de la història de Catalunya.
Entre les seves obres poètiques destaquen L'Atlàntida (1877), Idil·lis i cants místics (1879), Canigó (1886), Pàtria (1888), Flors del Calvari (1896), Montserrat (1898) i Aires del Montseny (1901). En prosa va publicar Excursions i viatges (1887), Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889) i els articles En defensa pròpia (1895-1897).