Més poemes...
1. Cerca poemes que parlin sobre els següents temes: amor no correspost, tristesa, solitut, pau i alegria. Penja'ls al teu blog i comenta'ls. També has de penjar els que més t'hagin agradat a la pàgina del facebook, afentint-hi el teu comentari i una imatge adient.
amor no correspost
"Dia i nit penso en tu, en totes les extraordinàries estones que he passat observant-te, escoltant-te, admirant-te; en tots aquells dies d'estiu que em van impedir veure't i en què vaig fer l'impossible per estar una estona amb tu, i només desitjava que em dirigissis la paraula, tan sols amb això ja hauria estat saltant de la joia que el meu cor hauria sentit.
Però malauradament no va ser així. En part per culpa de la impaciència i, en part, per les ganes que tenia de veure't, vaig acabar dient-t'ho, ho vaig acabar confessant, i ara me'n penedeixo...Si hagés sabut esperar que arribés el moment oportú, si no m'haguéssin envaït aquelles ganes boges de trucar-te, si hagués sabut ser pacient...si tot això no hagués passat, ara tindria alguna possibilitat d'agradar-te, d'enamorar-te i, fins i tot, de ser estimada per tu, de tenir el teu amor.
Tant de bo algún dia comprenguis que el que sento per tu és quelcom més que afecte, que simples paraules...perquè això no és res comparat amb el que sento: un fred insuportable que em recorre tot el cos quan no ets amb mi, sento que em va glaçant el cor, les venes: tot el cos, fin deixar petrificats cadascun dels seus membres, i em provoca una tremolor inevitable que em delata al parlar amb tu.
I, tot seguit, sento un buit dins meu i una por immensa que algun dia marxis, et perdi, et necessiti i no et tingui, que t'oblidis de mi o em recordis amb compassió. Però aquesta mateixa por és la que et fa aparèixer als meus somnis, pensaments, esperances, il·lusions...beneïda por!
Obro la porta del meu cor i et veig a tu; la de la meva ment i tembé t'hi trobo...és un amor diferent, aquest amor és una obsessió; no sé per què, però no puc oblidar-te: no sé per què però no puc deixar d'estimar-te. Ho donaria tot per poder tenir-te i estar sempre al teu costat; ets el millor que m'ha passat. Joiós el dia en què et vaig conèixer, joiós el dia en què em vas parlar, joiós el dia que da tu em vaig enamorar! T'ESTIMO!
Però malauradament no va ser així. En part per culpa de la impaciència i, en part, per les ganes que tenia de veure't, vaig acabar dient-t'ho, ho vaig acabar confessant, i ara me'n penedeixo...Si hagés sabut esperar que arribés el moment oportú, si no m'haguéssin envaït aquelles ganes boges de trucar-te, si hagués sabut ser pacient...si tot això no hagués passat, ara tindria alguna possibilitat d'agradar-te, d'enamorar-te i, fins i tot, de ser estimada per tu, de tenir el teu amor.
Tant de bo algún dia comprenguis que el que sento per tu és quelcom més que afecte, que simples paraules...perquè això no és res comparat amb el que sento: un fred insuportable que em recorre tot el cos quan no ets amb mi, sento que em va glaçant el cor, les venes: tot el cos, fin deixar petrificats cadascun dels seus membres, i em provoca una tremolor inevitable que em delata al parlar amb tu.
I, tot seguit, sento un buit dins meu i una por immensa que algun dia marxis, et perdi, et necessiti i no et tingui, que t'oblidis de mi o em recordis amb compassió. Però aquesta mateixa por és la que et fa aparèixer als meus somnis, pensaments, esperances, il·lusions...beneïda por!
Obro la porta del meu cor i et veig a tu; la de la meva ment i tembé t'hi trobo...és un amor diferent, aquest amor és una obsessió; no sé per què, però no puc oblidar-te: no sé per què però no puc deixar d'estimar-te. Ho donaria tot per poder tenir-te i estar sempre al teu costat; ets el millor que m'ha passat. Joiós el dia en què et vaig conèixer, joiós el dia en què em vas parlar, joiós el dia que da tu em vaig enamorar! T'ESTIMO!
tristesa
Quan la tristesa envaeix el nostre cervell
La tristesa és una de les emocions més bàsiques de l'ésser humà, és aquesta sensació que ens embarga per infinits motius, que ens apaga i ens obliga a mirar cap a la nostra pròpia introspecció a la recerca de raons i explicacions.
Se sol dir que són precisament les tempestes les que fan créixer les arrels dels arbres, d'aquí que sovint es justifiqui aquests instants de tristesa com el veritable artesà del coneixement, allà on aprenem de nosaltres mateixos i d'on vam sortir enfortits després d'haver superat un procés del qual, hem obtingut coneixement per seguir endavant, per endurir una mica més aquesta cuirassa que ofereix la vida i on hem de saber protegir-nos per respondre.
Però Què passa al nostre cervell en aquests moments, per què ens sentim d'aquesta manera quan la tristesa s'instal·la com una teranyina en ell?
solitut
En les hores més baixes i fosques de la meva solitut, busco, busco la resposta en el meu cor. Els batecs del meu cor s’aturen i no puc fer-hi res. L’il.lusió de viure se m’apaga i no puc fer-hi res. Quant temps em queda? minuts? hores? anys?
Miro dins del meu cor però ja no hi veig res, només una petita espurna del que havia estat una flama incandescent. Una flama forta que enlluernava tot el meu ser, una flama que ni l’aigua més freda hagués pogut apagar, una flama persistent…fins que aquesta solitut ha arribat i res he pogut fer per evitar que s’esvaeixi… he intentat que no s’apagui, he intentat mantenir la petita flama en vida, sentint com em crema a poc a poc, però tot ha estat en va…
Resignada espero ara que la solitut eterna em vingui a cercar, aquesta solitut que farà que la flama de la vida s’esvaeixi per sempre més. La meva ànima restarà llavors inerta i freda per sempre més perduda en la foscor infinita…Siusplau, necessito trobar la resposta que manté la flama encesa, la resposta que farà que la petita espurna torni a crèixer incendiant la meva ànima, la flama que em mantindrà viva.
He sentit dir que l’Amor por encendre la flama de nou. La passió de l’Amor pot fer que la flama no s’apagui mai més, és cert? No ho sé, ningú m’ha sabut mai respondre. Jo no he vist mai a l’Amor, com és? Què és sent? Com el puc trobar a l’Amor? És l’última esperanÇa que em queda, no vull que la meva flama s’apagui, NO VULL MORIR! Espero que l’Amor em trobi. Com deu ser caminar pels carrers amb l’Amor? Potser l’Amor vindrà quan menys m’ho esperi, obrirà el meu cor i amb un petit llumí de cristall reviurà aquesta espurna que em queda, convertint-la de nou en la flama que va ser temps enrera. Una flama eterna que cremarà per sempre més, per tota l’eternitat.
Afanya’t Amor! No em queda gaire temps! Sabràs trobar-me? Aquí t’espero, sense poder-me moure, paral.litzada pel fred de la solitut que em consumeix. Sóc tota teva, em queda poc temps, els batecs del meu cor s’aturen i no puc fer-hi res, resignada però, espero a que la solitut eterna em vingui a cercar. A la fi el meu sofriment s’haurà acabat per sempre més.
Resignada espero ara que la solitut eterna em vingui a cercar, aquesta solitut que farà que la flama de la vida s’esvaeixi per sempre més. La meva ànima restarà llavors inerta i freda per sempre més perduda en la foscor infinita…Siusplau, necessito trobar la resposta que manté la flama encesa, la resposta que farà que la petita espurna torni a crèixer incendiant la meva ànima, la flama que em mantindrà viva.
He sentit dir que l’Amor por encendre la flama de nou. La passió de l’Amor pot fer que la flama no s’apagui mai més, és cert? No ho sé, ningú m’ha sabut mai respondre. Jo no he vist mai a l’Amor, com és? Què és sent? Com el puc trobar a l’Amor? És l’última esperanÇa que em queda, no vull que la meva flama s’apagui, NO VULL MORIR! Espero que l’Amor em trobi. Com deu ser caminar pels carrers amb l’Amor? Potser l’Amor vindrà quan menys m’ho esperi, obrirà el meu cor i amb un petit llumí de cristall reviurà aquesta espurna que em queda, convertint-la de nou en la flama que va ser temps enrera. Una flama eterna que cremarà per sempre més, per tota l’eternitat.
Afanya’t Amor! No em queda gaire temps! Sabràs trobar-me? Aquí t’espero, sense poder-me moure, paral.litzada pel fred de la solitut que em consumeix. Sóc tota teva, em queda poc temps, els batecs del meu cor s’aturen i no puc fer-hi res, resignada però, espero a que la solitut eterna em vingui a cercar. A la fi el meu sofriment s’haurà acabat per sempre més.
pau i alegria
No hay comentarios:
Publicar un comentario