1. Observa aquest quadre atentament "El naixement de Venus" de Sandro Botticelli (Renaixement) i a partir de tot això crearàs una història.

1.A. Crea un personatge: 

Qui és aquesta dona? Què nom?

      És casada, separada, vídua, soltera? Té fills? És una dona sana?

És la senyora de la casa? Una criada? L'amant?

Què fa? Descansa de la neteja? Espera l'estimat? Pensa?

Quin caràcter creus que té? És feliç, està trista?

...

1. B. Escriu una història amb la protagonista creada.  Mínim 25 línees.

L'ACTIVITAT CONTINUARÀ...

Aquesta dona es diu Isa, esta soltera i no te fills... esta sana i no es una criada ni l'amant... No es la señora de la casa perque te dones que li fan tot ... Viu com una reina .. Si descansa de la nateja perque li fan tot.. Mentrestant espera l'estimant.. Pensa que tengui un princep y tenir 2 fills o filles ... Te un caracter molt amable i bona persona.. Es molt feliç....

Un dia va anar a una festa y va coneixe un home i es varen enamorar cuan va pasar 1 any es varen casar i ella es va quedar embarazada de 2 fills . De un nin i una nina despres varen neixe i varen ser molt feliç...

MALEÏT MAL DE CAP

Aquell matí s’aixecà amb un mal de cap estrident que no la deixava pensar. Les ordres al seu cervell arribaven amb retard i això ralentitzava els seus moviments. El primer cap a la cuina, a per un cafè amb llet i una d’aquelles meravelles farmacèutiques que miraculosament fan desaparèixer el dolor.

S’esperà uns minuts amb el cap baix, entre els braços, sobre la taula, mentre suportava lentament el sorollet de la cafetera que s’anà convertit en un piulet agut i penetrant.

Aturà el foc i començà aquell petit ritual de cada matí per poder començar el dia amb força i energia, o almenys això es pensava. Res de menjar, la seva fam, dormilega, encara no havia despertat.

Prengué la tassa i, amb la pastilla a la boca, començà a veure’s el cafè amb llet, que tot d’una es convertí en un riu i la pastilla en la seva barca. A partir d’aquí, a la barca li esperava un viatge emocionant fins arribar a Ítaca.

El viatge l’inicià a la boca d’un túnel, l’esòfag. Poc després caigué en un triangle de les bermudes, on una tempesta, l’estómac, uns trons (el pàncrees) i uns llampecs (el fetge) sacsejaren la barca que quedà destrossada. sense pietat.

Un cop arribada la calma, la barca, molt atrotinada, surà a la deriva cap a ponent (l’intestí prim) però un cop  de vent li canvià el sentit cap a llevant (l’intestí gros). I finalment, només una part fragmentada arribà a Ítaca (l’anus), la resta es quedà per sempre més presa de la mar.

Aixecà el cap, i com per art de màgia, tot restà en calma. El seu mal de cap s’havia esfumat.

                        Carolina Ibac

1. Cerca una imatge que s'adigui amb el contingut d'aquest text.

2. Explica el contingut del text.

Aquell matí s’aixecà amb un mal de cap estrident que no la deixava pensar. Les ordres al seu cervell arribaven amb retard i això ralentitzava els seus moviments. El primer cap a la cuina, a per un cafè amb llet i una d’aquelles meravelles farmacèutiques que miraculosament fan desaparèixer el dolor.

S’esperà uns minuts amb el cap baix, entre els braços, sobre la taula, mentre suportava lentament el sorollet de la cafetera que s’anà convertit en un piulet agut i penetrant.

Aturà el foc i començà aquell petit ritual de cada matí per poder començar el dia amb força i energia, o almenys això es pensava. Res de menjar, la seva fam, dormilega, encara no havia despertat.

Prengué la tassa i, amb la pastilla a la boca, començà a veure’s el cafè amb llet, que tot d’una es convertí en un riu i la pastilla en la seva barca. A partir d’aquí, a la barca li esperava un viatge emocionant fins arribar a Ítaca.

El viatge l’inicià a la boca d’un túnel, l’esòfag. Poc després caigué en un triangle de les bermudes, on una tempesta, l’estómac, uns trons (el pàncrees) i uns llampecs (el fetge) sacsejaren la barca que quedà destrossada. sense pietat.

Un cop arribada la calma, la barca, molt atrotinada, surà a la deriva cap a ponent (l’intestí prim) però un cop  de vent li canvià el sentit cap a llevant (l’intestí gros). I finalment, només una part fragmentada arribà a Ítaca (l’anus), la resta es quedà per sempre més presa de la mar.

Aixecà el cap, i com per art de màgia, tot restà en calma. El seu mal de cap s’havia esfumat.

                        

3. Opinió personal.

  1. Cerca informació sobre el bullying i explica el que és exactament.

El acoso escolar (también conocido como hostigamiento escolar, matonaje escolar, matoneo escolar, maltrato escolar o en inglés bullying) es cualquier forma de maltrato psicológico, verbal o físico producido entre escolares de forma reiterada a lo largo de un tiempo determinado tanto en el aula, como a través de las redes sociales, con el nombre específico de ciberacoso. Estadísticamente, el tipo de violencia dominante es el emocionaly se da mayoritariamente en el aula y patio de los centros escolares. Los protagonistas de los casos de acoso escolar suelen ser niños y niñas en proceso de entrada en la adolescencia, siendo ligeramente mayor el porcentaje de niñas en el perfil de víctimas.

El acoso escolar es una forma característica y extrema de violencia escolar.

El acoso escolar es una especie de tortura, metódica y sistemática, en la que el agresor sume a la víctima, a menudo con el silencio, la indiferencia o la complicidad de otros compañeros.

Este tipo de violencia escolar se caracteriza, por tanto, por una reiteración encaminada a conseguir la intimidación de la víctima, implicando un abuso de poder en tanto que es ejercida por un agresor más fuerte (ya sea esta fortaleza real o percibida subjetivamente) que aquella. El sujeto maltratado queda, así, expuesto física y emocionalmente ante el sujeto maltratador, generándose como consecuencia una serie de secuelas psicológicas (aunque estas no formen parte del diagnóstico); es común que el acosado viva aterrorizado con la idea de asistir a la escuela y que se muestre muy nervioso, triste y solitario en su vida cotidiana. En algunos casos, la dureza de la situación puede acarrear pensamientos sobre el suicidio e incluso su materialización, consecuencias propias del hostigamiento hacia las personas sin límite de edad.

Suelen ser más propensos al acoso escolar aquellos niños que poseen diversidad funcional, entre las cuales se pueden contar el síndrome de Down, el autismo, síndrome de Asperger, etc.

  2. Cerca casos reals de persones que n'hagin patit i els seus sentiments, sensacions, estat anímic, seqüeles...
Carla Herrero és també Silay Alkma. Avui són la mateixa persona, una noia feliç de 17 anys. Però durant molts anys van ser dos. Carla, la nena, l'adolescent que va patir bullying durant vuit anys, i Silay, la nena, l'adolescent que escrivia amb metàfores sobre el dolor fosc. Fins que van veure d'on venia el dolor, perquè no ho sabien

"Em sentia inútil, creia que no era ningú, tenia angoixa, desesperança, depressió ..., em humiliaven psicològicament, també físicament, em van convertir en la seva diversió". Ho explicava ahir la Carla, que, diu, ha perdonat i s'ha perdonat a si mateixa i que considera que haver patit és un do que ara té -juntament el de l'alegria- per poder entendre a les persones. Va convertir la seva història en el treball de recerca de batxillerat i ha guanyat el premi Consell Social en temàtiques de joventut de la Universitat de Girona. Vol compartir la seva experiència i el que ha estudiat sobre el tema per ajudar els que estan perduts.

El bullying va començar quan tenia vuit anys en el seu col·legi de Tordera (Barcelona). Era una mica grassoneta, diu, i de seguida es va quedar sola, cada vegada més sola. Llavors es va anar tancant en si mateixa, no s'atrevia a parlar, ni a mirar als ulls dels altres. Anar a l'escola era horrible, però mai va dir res -els seus pares es van assabentar del bullying quan va publicar el seu treball i el vídeo que li acompa-. Ningú es va adonar, cap professor, i ella va sentir -recorda- que no existia.

Pesava tant la solitud que als onze anys va fer tot el possible per integrar-se en un grup, i llavors va començar l'assetjament grupal sobre ella, orquestrat per la líder i seguit a cegues per les altres. En aquesta etapa de pas de la infància i de l'adolescència, en què es pren consciència de la pròpia personalitat, la Carla assegura que no sabia qui era, ni què li agradava, ni què volia, però no sabia per què. "El grup inicia una pressió psicològica subtil que provoca una confusió a la víctima -escriu al seu treball-. Aquest és el primer pas que permetrà la inhabilitació del pensament propi de forma gradual. Després, amb comentaris sarcàstics s'intenta situar aquesta persona en una posició d'inferioritat ia continuació es la segueix sotmetent a maniobres hostils i degradants que la convertiran en un simple objecte fàcil de manipular ".

Les noies del grup quedaven, recorda, per orquestrar com anaven a humiliar-la. I Carla vivia en un món cada vegada més negre. Li van posar tota mena d'etiquetes, es considerava una nul·litat escolar, una noia problemàtica ... i com més s'humilia una persona, diu, més mal es deixa infligir. I llavors es fan coses que no s'haurien de fer, com un crit de desesperació ... Però ningú escoltava.

Per això, per a Carla el més important és trencar el silenci amb què un mateix s'ha envoltat, i tracta de fer-ho entendre amb el seu treball A la recerca de la pròpia identitat i especialment amb el vídeo El dolor silenciós. Trencar, sobretot, la por a expressar-se ia expressar que un, potser, és diferent als altres.

La protagonista d'aquesta història va començar a veure a poc a poc que les coses no quadraven, que gaudia més parlant amb altres persones que amb les del seu grup fins que un dia, quan s'acabava l'ensenyament secundari, algú li va preguntar què volia estudiar. Carla ni s'ho havia plantejat, pensava que com li deien que era inútil no podria fer el batxillerat, i li va cridar l'atenció no saber ni què volia, ni quines eren les seves habilitats. Va pensar que sí que podia estudiar, i va començar a obrir els ulls.

Amb el batxillerat va arribar un canvi de centre educatiu. Podia començar de nou, ningú la coneixia. Va començar a parlar, la relació amb els companys va ser bona i es va adonar del que li havia passat, que ningú abans li havia explicat el que era la paraula amistat. Pensava que en el seu grup estaven les seves amigues.

"Sóc l'objecte que algú va oblidar. Sóc el titella d'unes bruixes amargades", ha escrit Silay al seu diari recordant els anys de bullying. El treball de l'institut li va servir per estudiar científicament l'assetjament escolar i avui Silay Alkma és el pseudònim literari de Carla Herrero, una persona que diu que se sent en pau i que vol enviar missatges positius, d'ànim i de superació, en els molts circuits a la xarxa que en parlen i en els quals expressen el seu dolor els adolescents. Fer-ho amb la seva experiència personal, propera i de noia jove, i no ex càtedra. El problema existeix, però sembla, opina, que es comporta, que es deixa passar, i que són pocs els professors que es preocupen quan, recorda, pot acabar en suïcidi.

Els pares de Carla van saber al veure el vídeo. Mai no els va dir res, era una nena tancada que no deixava que s'acostessin i, moltes vegades somreia. "Sí, molts vam somriure per amagar el nostre dolor", diu. "Conec les llàgrimes, la soledat, les humiliacions, la bipolaritat, la psicosi ...", ha escrit Silay en recordar el dolor, però avui ha dit adéu a la solitud - "On vas? No em busquis" -. Arran de la difusió del seu treball i del vídeo, molts nois i noies s'han posat en contacte amb ella i han anat a veure-la per xerrar. Carla començarà la setmana que ve la carrera de Psicologia a la Universitat de Girona.

3. Què faries si te trobassis davant un cas de bullying? Ho denunciaries? Per què?

si.

   MALEÏT MAL DE CAP

Aquell matí s’aixecà amb un mal de cap estrident que no la deixava pensar. Les ordres al seu cervell arribaven amb retard i això ralentitzava els seus moviments. El primer cap a la cuina, a per un cafè amb llet i una d’aquelles meravelles farmacèutiques que miraculosament fan desaparèixer el dolor.

S’esperà uns minuts amb el cap baix, entre els braços, sobre la taula, mentre suportava lentament el sorollet de la cafetera que s’anà convertit en un piulet agut i penetrant.

Aturà el foc i començà aquell petit ritual de cada matí per poder començar el dia amb força i energia, o almenys això es pensava. Res de menjar, la seva fam, dormilega, encara no havia despertat.

Prengué la tassa i, amb la pastilla a la boca, començà a veure’s el cafè amb llet, que tot d’una es convertí en un riu i la pastilla en la seva barca. A partir d’aquí, a la barca li esperava un viatge emocionant fins arribar a Ítaca.

El viatge l’inicià a la boca d’un túnel, l’esòfag. Poc després caigué en un triangle de les bermudes, on una tempesta, l’estómac, uns trons (el pàncrees) i uns llampecs (el fetge) sacsejaren la barca que quedà destrossada. sense pietat.

Un cop arribada la calma, la barca, molt atrotinada, surà a la deriva cap a ponent (l’intestí prim) però un cop  de vent li canvià el sentit cap a llevant (l’intestí gros). I finalment, només una part fragmentada arribà a Ítaca (l’anus), la resta es quedà per sempre més presa de la mar.

Aixecà el cap, i com per art de màgia, tot restà en calma. El seu mal de cap s’havia esfumat.

                        Carolina Ibac

1. Cerca una imatge que s'adigui amb el contingut d'aquest text.

2. Explica el contingut del text.

xerra del mal de cap

3. Opinió personal.

Dia de la pau...

Dia de la pau...

       

             1. Avui és el dia de la pau. Cerca 6 imatges que per a tu representin pau.

2. Cerca informació sobre el dia de la pau, el que significa i per què existeix.

La pau es defineix com l'estat en què la societat no està ni en violència, ni en guerra. La paraula pau deriva del llatí "pax" i generalment es defineix, en sentit positiu, com un estat de tranquil·litat o quietud, i en sentit oposat com absència d'inquietud, violència o guerra.

Des del punt de vista del dret internacional, com a instrument d'endegament de les relacions internacionals i canal de racionalització del poder polític dels estats, el dret internacional té entre els seus valors fonamentals la pau i per tant estableix com a principi jurídic fonamental la prohibició de l'ús de la força armada.^[1]

Amb el terme pau inclòs en un conveni o tractat s'entén que es posa fi a la guerra (la Pau de Westfàlia).

Es pot parlar d'una pau social com de l'entesa i les bones relacions entre els grups, classes o estaments socials dins d'un país.

En el pla individual, la pau pot designar un estat interior exempt de còlera, odi i més generalment de sentiments negatius. En aquest sentit, pot trobar-se-la en la salutació tradicional "la pau estigui amb vos" (o xalom en hebreu, salam en àrab).

Vinculat al concepte de pau hi ha el pacifisme que és l'actitud que defensa que la guerra mai resol els problemes de millor manera que les negociacions.

 3. Un moment del dia que respiris pau. L'expliques.

4. Què en penses sobre la guerra? És necessari que n'hi hagi? Justifica la teva resposta.  

no es necesari.

Comentari de text

Comentari de text

DONA D'AIGUA

Es pentinava, 

entre grans parets rocoses,

la seva llarga cabellera, 

cantant, 

i respirava l'oxigen de la nit.

Havia sortit,

a la superfície,

per sentir la suavitat de l'aire 

i admirar els raigs de la lluna

(que contemplava).

Era una dona d'aigua, 

de fum,

amb bellesa temptadora:

si t'atrapava la seva mirada

et converties en una pedra.

El seu regne eren les profunditats 

de les aigües vidrioses

que brollaven de les fonts ufanes

(gran espectacle aquàtic).

La seva bellesa era un parany,

de fet, 

tota bellesa ho pot ser. 

Les pedres que trobeu vora 

estanys, 

llacs

o salts d'aigua,

són temptacions de qui no va poder 

resistir-se a l'encanteri 

d'una sinuosa dona d'aigua,

de fum.

Antònia Lladonet

1. Cerca informació sobre les dones d'aigua.

Les dones d'aigua (també dites dones de fum i d'aigua, encantades, aloges, goges o paitides) són éssers de la mitologia catalana, figures femenines que habiten en indrets comestanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

2. Penja una llegenda sobre les dones d'aigua.

La dona d'aigua de Gualba

  Una vegada, temps era temps, a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel.ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i arreu de la muntanya, posseïa altres set masoveries que habitaven bona gent pagesa.

A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Coneixia el que vol dir el vent quan passa pel cim dels pollancres.

Copsava el bordar dels gossos, a l'hora vespertina, entre els suros i els aulets o el dring a penes audible, del ramat que va cap a la cleda. Com que era un home triscador, sovint se li feia de nit ben enllà dels dos turons que atermenaven la seva propietat i, encara amunt i amunt, pujava- segur de pas-, sota la celístia variable, tiranys i migs camins fins a les engires de la Vall de Santa Fe, on hi ha la gran penombra.

Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo de Can Prat va arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet i exànime. Ni un bri d'aire pel brancatge dels vímets. Ni un fresseig d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'emplenava. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic a les cames, l'amo de Can Prat va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer confusament, i després nítida i precisa, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfeccció com aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora bellesa.

Lànguidament, la dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, ten- dres i manyacs, però llunyans, llunyans com si encara contemplessin, en la perduda ratlla de la foscor del bosc, un país de segures i perfectes formes.

De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va compren- dre que ja l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junyit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador.

L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no contestà. I diu la contalla que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc immortal i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada, en aquell lloc pregon esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modula- cions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva.

Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència, que volgués a acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, de llurs desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada.

No obstant així, també hi havi en aquella dona d'aigua un cansament de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de maridar-se amb l´única reserva-que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat- que mai de mai, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial d'on ella dimanava ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin.

I fou d'aquesta manera - segons diuen- que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona i, enllà la Mediterrània, en totes les terres, illes i consolats de Catalunya. També m'han explicat com a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i espigats enmig de tot aquell benestar. Passaren els anys. Després de la calda, amb els seus esplets, venia la tardor vermella: més tard l'hivern xiuladís i tothora sortia alegre fum de la llar de Can Prat. La primavera sobtava amb el vol de les pasqüetes i home i dona, agafats de la mà, contemplaven llavors els dolls d'aigua vital que regalimava de la muntanya.

A vegades, però, a Penya Negra, a l'altra banda de la planassa, hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del lloc, sense nom ni aspecte coneguts, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser-qui ho sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna manera, al que ara explicaré:

Doncs heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Li semblava a l'amo que seria bo de sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de llevar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terrer no hi era pas propici i que, segons ella, el moresc amb les seves reblertes panolles convenia molt més. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren punjant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, reciminà a la muller amb grans crits- que ressonaren per muntanyes i turons- dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar enrera una paraula funesta? El mal ja era fet. La desgràcia, infal.lible, i esbarriat del tot l'encanteri.

La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa, mentre, des e la coma de Morou fins al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa de nuvolades furioses.

I diu que l'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que ferreny i alent com era, moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que féu sortilegis i prometences a les deïtats que governen aquell lloc, sense cap resultat; que anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com una criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperé: que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan la lluna era plena, prou volia sortir de la casa per anar a trobar-la a la ribera del turmentós estany però que, cada vegada que ho provava, li venia una gran son i queia , com cau un cos mort, damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament fins a l'alba.

També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol.lícita, cantant la seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants dessobre la gran taula de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i més la puixança de la casa durant molt de temps.

Extret del llibre: "Llegendes del Montseny" Martí Boada
Font: dona d'aigua Xavier Renau Pub. Editorial Altafulla, 1986

3. Explica, estrofa per estrofa, el contingut d'aquest poema.

4. Per què eren perilloses?

5. Què passa amb les pedres que estan vora llacs?

Comprensión lectora

Comprensión lectora

La aventura de la cueva de las serpientes

 En mi segundo viaje a África Occidental conocí a bordo del barco a un hombre que se dirigía hacia aquellas tierras para trabajar en una plantación de plátanos. Me confesó que solo tenía miedo a las serpientes. Yo le dije que generalmente las serpientes estaban muy preocupadas por quitarse de en medio, y que era improbable que viera muchas. Esta información pareció animarle, y prometió que me avisaría si conseguía ver algún ejemplar mientras yo estuviera por el norte del país. Le di las gracias y olvidé todo al respecto.

La noche anterior a mi regreso, mi joven amigo se presentó en su coche, muy excitado. Me contó que había descubierto un foso lleno de serpientes en la plantación de plátanos donde trabajaba, y me dijo que todas eran mías, ¡con tal de que fuera y las sacara! Yo acepté, sin preguntarle cómo era aquel foso, y partimos en su coche hacia la plantación. Para mi consternación, descubrí que el foso parecía una sepultura grande, de cuatro metros de largo, uno de ancho y unos tres de hondo, aproximadamente. Mi amigo había decidido que la única forma en que podía bajar era descolgándome con una cuerda. Le expliqué apresuradamente que para cazar serpientes en un foso como aquel necesitaba una linterna. Mi amigo entonces ató una gran lámpara de parafina al extremo de una larga cuerda. Cuando llegamos al borde del foso y descolgamos la lámpara, vi que el interior estaba lleno de pequeñas víboras del Gabón, una de las serpientes más mortíferas de África Occidental, y todas ellas parecían muy irritadas y trastornadas, y alzaban sus cabezas en forma de pala y nos silbaban. Como no había pensado que tendría que meterme en el foso con las serpientes, llevaba puestas unas ropas inadecuadas. Unos pantalones finos y un par de zapatillas de goma no ofrecen protección contra los colmillos de dos centímetros y medio de longitud de una víbora del Gabón. Expliqué esto a mi amigo y él me cedió con toda amabilidad sus pantalones y sus zapatos, que eran bastante gruesos y fuertes. Así pues, en vista de que no podía encontrar más excusas, me até la cuerda a la cintura y empecé a descender al foso. Poco antes de llegar al fondo, la lámpara se apagó y uno de los zapatos que me había prestado mi amigo, y que me estaban demasiado grandes, se me cayó. Así que allí estaba yo, en el fondo de un foso de tres metros de profundidad, sin luz y con un pie descalzo, rodeado de siete u ocho mortíferas y extremadamente irritadas víboras del Gabón. Nunca había estado más asustado. Tuve que esperar en la oscuridad, sin atreverme a moverme, mientras mi amigo sacaba la lámpara, la llenaba, la volvía a encender y la bajaba de nuevo al foso. Solo entonces pude recuperar mi zapato. Con luz abundante y ambos zapatos puestos me sentí mucho más valiente, y emprendí la tarea de atrapar las víboras. En realidad era bastante sencillo. Con un bastón ahorquillado en la mano me aproximaba a cada reptil, lo sujetaba con la horquilla y luego lo cogía por el dorso del cuello y lo metía en mi saco de serpientes. Había que tener cuidado de que, mientras estaba cogiendo una serpiente, alguna otra no se acercara serpenteando por detrás. Sin embargo, todo transcurrió sin incidentes, y media hora después había cogido ocho de las pequeñas víboras del Gabón. Pensé que ya era suficiente como para seguir adelante, así que mi amigo me sacó del foso. Después de aquella noche llegué a la conclusión de que capturar animales solo es peligroso si corres riesgos tontos.

GERALD DURRELL El nuevo Noé (Adaptación)

COMPRENSIÓN LECTORA

 1. Contesta.

 • ¿Qué utensilios necesitaba el protagonista para capturar las serpientes? 

• ¿Qué ropa era más adecuada para bajar al foso con las serpientes?

• ¿Cuándo sintió el protagonista más miedo? 

• ¿Dónde estaban las serpientes? 

• ¿Cómo descubrió el protagonista ese lugar? 

2. Dale un nombre al protagonista del relato y otro a su amigo. Escribe a continuación, en forma dialogada, la conversación que ambos tuvieron en el barco. 

3. Gerald Durrell fue un famoso naturalista y escritor británico que fundó un zoo en el que se conservan especies en vías de extinción. Contesta. ¿Te parece acertado que se denomine a sí mismo «el nuevo Noé»? ¿Por qué?

4. Escribe una redacción de diez líneas contando la experiencia personal en la que hayas sentido más miedo. USO DEL DICCIONARIO 

5. Lee en tu diccionario el significado de estas dos palabras: ¿Qué palabra explica mejor lo que hace el protagonista en el foso de las víboras? GRADACIONES

 

6. Ordena de menos a más profundo. Escribe una oración con cada una de estas palabras. En aquella zona, las aguas tenían una profundidad abismal. PALABRAS DERIVADAS

 

7. El sufijo -ífero significa «que produce» o «que contiene». Así, mortífero significa «que produce la muerte» y plumífero, «que contiene plumas». Forma palabras. • muerte mortífero • metal • pluma • petróleo • sopor • fruto • sueño • agua • carbón • coral Escribe oraciones en las que aparezcan las palabras que has escrito. Ejemplo Había muchas serpientes mortíferas.

La tilde

La tilde

Los ejercicios que encontrarás a continuación son de un nivel básico. Cualquiera que tenga un mínimo conocimiento de las reglas de acentuación debería estar en condiciones de resolverlos (y si no lo estás, deberías preocuparte). 

a) Indica cuál es la sílaba tónica de las siguientes palabras y si son agudas, llanas, esdrújulas o sobresdrújulas:

Tomate, tómate, tómatelo, anticonstitucional, camino, caracteres, consola

AGUDAS                           LLANAS                      ESDRÚJULAS                        SOBRESDRÚJULA

tómate                               Tomate                        tómatelo                                    anticonstitucional

                                               camino                       caracteres

                                               consola

b) Coloca la tilde en las palabras que la necesiten:

Chimpancé, mastér, jóvenes, camión, primér, esdrújula, exámenes, referendúm, ténis, duodécimo, sofá, rója, ardór, alheli, canón, cañón, mendigó, parasól, cómic, deficít, Jericó, virús, Martinéz, Chaves

c) ¿Es correcta la tilde de las siguientes palabras? ¿Por qué?

Exámen, camiónes, jóven

d) Coloca la tilde en las palabras que la necesiten en las siguientes oraciones:

Juán contemplo aquella tragica lúcha

¡Hombré de poca fé!

En una gondola del már Adriatico, un gallo lugubre se apareció

Tú primo Hectór es un inútil

Marianó compro un arból en Avíla

a) ¿Es correcta la acentuación ortográfica de estas palabras? Explica por qué y señala la división silábica.

1. Rociíto, 2. Lingüísta, 3. Lingüística, 4. Léelo tú. 5. Chiita. 6. Chií

b) ¿Es correcta la acentuación ortográfica de estas palabras? Explica por qué.

1. Truhán, 2. Él rió, 3. Bonsái, 4. Yo hui

c) ¿Es correcta la acentuación de estos apellidos? Explica por qué en cada caso y marca la división silábica.

1. Sáinz, 2. Sáez, 3. Arnáiz, 4. Sáenz

d) Paraguay y Camagüey se escriben sin tilde, pero ¿por qué? ¿Cuántas sílabas tienen estas palabras? ¿Qué ocurre con Taipéi?

e) Abajo tienes destacado en negrita el apellido de un escritor español. Tiene la peculiaridad de que termina en dos oes. El acento prosódico recae en la primera de las dos. Teniendo esto en cuenta, ¿es correcto dejarlo sin tilde? Justifica tu respuesta.

Benito Jerónimo Feijoo

f) ¿Por qué se acentúan ortográficamente digáis y hacéis, pero no riais y lieis? ¿Cuántas sílabas tiene riais? ¿Y reíais? Esta última palabra ¿es aguda, llana o esdrújula?

g) Coloca las tildes que sean necesarias en las siguientes oraciones:

1. ¡Qué cuándo va a venír tú  madré!

2. ¡Quien calcúla compra en Sepú!

3. Cuantós tes diferentes y a mi sólo me gusta el café

4. Sí, puede qúe el no de más de si

5. Sólo se que se a queso (dijó una patata frita)

6. Aún asi, núnca esta de más que sonriais