Els combustibles fòssils són aquells combustibles originats per la descomposició parcial de matèria orgànica de fa milions d'anys transformada per la pressió i temperatura degudes a les capes de sediments acumulades sobre seu.[1] Els exemples principals en són el carbó, el petroli i el gas natural.[1]
Són recursos d'energia no renovables perquè requereixen milions per a la seva formació de forma natural. Degut al seu alt poder calorífic són fonts d'energia útils per a generar energia tèrmica i el seu ús ha permès el gran creixement econòmic i demogràfic lligat a la revolució industrial del segle XIX. Encara ara són fonamentals per a la nostra economia. El 2007 la combustió de carbó, petroli i gas natural va representar 86,4% de l'energia primària mundial.[2] Tot i això la seva combustió és una de les principals fonts de contaminació atmosfèrica i l'escalfament global, suposant un important problema de sostenibilitat.
S'han originat de forma natural per un procés de fossilització en anòxia (manca d'oxigen) ambiental: la matèria orgànica no s'ha degradat per microorganismes (que no hi poden viure), fent-se diòxid de carboni (CO2) i aigua (H2O), sinó que roman en forma de molècules orgàniques més complexes, sòlides, líquides o gas, l'energia de les quals és la que s'allibera en utilitzar-los com a combustible.
3. Hi ha petroli al territori de la UE? On? Quin futur té?
La Unió Europea (UE) és una comunitat política de dret constituïda en règim sui generis d'organització internacional nascuda per propiciar i acollir la integració i governança en comú dels Estats i els pobles d'Europa. Està composta per vint estats europeus i va ser establerta amb l'entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea (TUE), l'1 de novembre de 1993.6
Amb aquest acte, la supraestructura «Unió Europea» conjuminava i es fundava sobre les tres Comunitats Europees preexistents -la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA), la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom) i la Comunitat Econòmica Europea (CEE / CE) - i els afegia la política exterior comuna i la cooperació judicial i policial, formant un sistema complex conegut com «els tres pilars». No obstant això, amb l'entrada en vigor, l'1 de desembre de 2009, del Tractat de Lisboa, la Unió Europea va succeir, per complet encara que amb certes particularitats, a les Comunitats Europees i va assumir amb això la seva personalitat jurídica única com a subjecte de Dret internacional .7
La Unió Europea ha desenvolupat un sistema jurídic i polític, el comunitari europeu, únic al món, que es regeix per mecanismes i procediments de funcionament intern complexos, que s'han estès i evolucionat al llarg de la seva història fins a conformar, en l'actualitat , un sistema híbrid de govern transnacional difícilment homologable que combina elements propers a la cooperació multilateral, si bé fortament estructurada i institucionalitzada, amb altres de vocació netament supranacional, regits tots dos per una dinàmica d'integració regional molt accentuada.
Tot això desemboca en una peculiaríssima comunitat de Dret, la naturalesa jurídica i política és molt discutida, si bé els seus elements fundacionals i la seva evolució històrica, encara oberta, apunten, en el present, a una especial forma de moderna confederació o governança supranacional, acusadament institucionalitzada i amb una inspiració historicopolítica de vocació federal -en el sentit d'un federalisme internacional nou, no d'un Estat federal clàssic- que es detecta amb certa claredat en àmbits com la ciutadania europea, els principis de primacia i efecte directe que li són aplicables al seu ordenament jurídic en relació amb els ordenaments nacionals, el sistema jurisdiccional o la unió monetària (el sistema de l'euro).
La Unió Europea, i abans les Comunitats, promou la integració continental per mitjà de polítiques comunes que abasten diferents àmbits d'actuació, en el seu origen essencialment econòmics i progressivament estesos a àmbits indubtablement políticos.8 Per assolir els seus objectius comuns, els estats de la Unió li atribueixen a aquesta determinades competències, exercint una sobirania en comú o compartida que es desplega a través de les vies comunitaris.
La Unió Europea es regeix per un sistema intern en règim de democràcia representativa.9 Les seves institucions són set: el Parlament Europeu, el Consell Europeu, el Consell, la Comissió Europea, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Tribunal de Comptes i el Banc Central Europeu. El Consell Europeu exerceix funcions d'orientació política general i de representació exterior, i nomena els caps de les altes institucions constitucionals; el Parlament Europeu i el Consell exerceixen la potestat legislativa en igualtat de condicions, prenent decisions conjuntes -a excepció dels procediments legislatius especials, on el Parlament exerceix un paper merament consultiu-; 11 oct la Comissió o Col·legi de Comissaris aplica el Dret de la Unió, supervisa el seu compliment i executa les seves polítiques, ia ella correspon en exclusiva la iniciativa legislativa davant el Parlament i la Comissió, 11 el Tribunal de Justícia exerceix les tasques jurisdiccionals supremes en el sistema jurídic comunitari; el Tribunal de Comptes supervisa i controla el bon funcionament i l'adequada administració de les finances i dels fons comunitaris; i el Banc Central Europeu dirigeix i aplica la política monetària única de la zona euro.
La Unió compta també amb altres òrgans, instàncies i organismes de funcions i atribucions diverses, com el Comitè Econòmic i Social, el Comitè de les Regions, el Defensor del Poble Europeu, l'Alt Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, entre d'altres.
El 2012 la Unió Europea va guanyar el Nobel de la Pau, que va ser atorgat per unanimitat de tots els membres del jurat, «per la seva contribució durant sis dècades a l'avanç de la pau i la reconciliació, la democràcia, i els drets humans a Europa»
4. La UE és deficitària o excedentària en petroli?
L'energia renovable és el conjunt de fonts d'energia que periòdicament es troben a disposició dels humans i que aquests són capaços de transformar en energia útil.[1] Teòricament són inesgotables, ja que majoritàriament provenen de l'energia del sol. Considerem que es regeneren, o es renoven, naturalment de manera més ràpida a la velocitat que les consumim. Alguns exemples en són l'escalfor solar, el vent, les marees i l'escalfor dins de la terra.
En general són fonts d'energia dispersa o molt poc concentrada, per exemple només un 5% de la irradiació solar és absorbida al sòl i encara menys, un 0,3%, és absorbida per les plantes. Moltes depenen de la geografia i del clima, de manera que no tots els sistemes de qualsevol tipus d'energies renovables es poden instal·lar a qualsevol indret. Una altra característica força general és que és aleatòria, és a dir variable i no controlable en el temps i també en l'espai. Això fa que sigui imprescindible l'ús de sistemes d'emmagatzematge d'energia, que la guarden a mesura que es genera, per un temps més o menys limitat, perquè sigui usada segons la demanda del seu consum.[1]
El 2006, aproximadament el 18% del consum mundial d'energia havia estat generat per fonts renovables.[2] Actualment a Catalunya les energies renovables representen el 2,8% de l'energia primària[3] i el Pla d'Energia de Catalunya 2006-2015 preveu que en 2015 aquest consum d'energies renovables es multipliqui per quatre. Greenpeace va presentar un informe a la Generalitat de Catalunya segons el qual es podria arribar al 100% de producció d'energies renovables l'any 2050
6. Quines alternatives suggereixes per evitar la dependència d'Europa del petrili i del gas natural d'altres països.
